Toquen les dotze i sembla que la carrossa es converteix en carbassa. A nivell colectiu el que era una pressió asfixiant en atac s’ha convertit en una fàcil transició de pilota per part de la defensa rival; el que era jugar amb les línies molt compactades s’ha convertit en verdaderes autopistes pels migcampistes atacants; el que semblava una defensa inexpugnable s’ha convertit en un autèntic col.lador.
A nivell individual el símil de la ventafocs també és aplicable. Valdés cometent errades terribles, Alves irreconeixible, Puyol i Marquez regalant gols, Xavi directament esborrant-se, Etoo no marcant un gol ni a l’arc de Sant Martí i fins i tot el millor jugador del món, Messi genera cap jugada de perill.
Agafem el clàssic approach culé i llencem la temporada? Pensem amb les dues temporades anteriors i esperem la remontada madridista?
El Madrid no és un equip envejable pel seu estil futbolístic, però si pel seu esperit, fins i tot amb uns anys sense cap tipus de coherència en quan a projecte esportiu, són capaços de guanyar títols. Aquesta gran virtud en part explica les 9 copes d’Europa i la gran quantitat de títols de lliga. Per quin motiu no ens creíem que la lliga es pot guanyar?
L’equip es troba viu en les tres competicions, per mi, el que se li ha d’exigir a un equip gran, és arribar al moment decisiu de la temporada amb opcions a guanyar-ho tot. En plegat, guanyar o perdre ara serà una qüestió de matisos, elements que no sempre pots control.lar.
Qui es vulgui canviar per la situació del Madrid endavant, eliminats de la copa amb un peu fora de la champions i a quatre punts del líder. Jo encara penso que guanyarem la lliga aquesta temporada, qui pot entendre que el segon classificat tingui més opcions que el primer? En el cas que l’anterior pregunta sigui certa, té fàcil solució, perdem els pròxims dos partits, ens col.loquem segons i aleshores podrem guanyar la lliga amb facilitat.
Esperem passar l’eliminatòria aquesta nit, per mi un partit vital, ja no recordem quan els títols de copa ens han salvat temporades que eren verdaderes travesies en el desert. Esperem trobar aviat la sabata de vidre.
Wednesday, 4 March 2009
Thursday, 12 February 2009
Un equip amb nous recursos
El partit contra el Sporting va deixar alguns detalls molts interessants. Un d’ells és que el FC Barcelona manté la possessió de la pilota com a base del seu joc, però sense obsesionar-se. Dos dels tres gols es van produir en forma de contratac. Aquest fet ens indica que existeixen nous recursos i que l’equip és capaç d’adaptar-se a les circumstàncies que el partit exigeix sense la necessitat de seguir un guió inflexible.
Per quin motiu el Barça normalment no marca gols en contratacs?
El motiu no és que l’equip no tingui jugadors adients per aquest estil. Henry és un especialista consumat en la seva etapa anterior a l’Arsenal, Eto’o i Messi són jugadors amb una gran punta de velocitat capaços d’explotar aquest recurs, si a més li sumem la presència de grans passadors com els “peloteros”, el cocktel ens assegura l’exit en forma dels gols del passat diumenge.Si no tenim ocacions de crear contratacs és pel sencill motiu que els equips rivals no ens ataquen, o bé perquè es tanquen en el seu camp o bé perquè la pressió asfixiant de l’equip no els hi permet.
La rapidesa utilitzada pels nostres jugadors en fabricar en tres tocs un gol al contratac va ser prodigiosa, 12 van ser els segons en l’execució del primer gol i 16 els utilitzats en el segon. L’equip de Guardiola combina possessió i pressió, o la tenim o morim per tenir-la, si li sumem l’arma del contratac es converteix amb un equip amb molts recursos, no tan sols per la genialitat de Messi, sinó també amb les opcions que actius com Alves en la banda, Iniesta, Xavi i Busquets pel centre. A més a més cal tenir present que és un equip que no descuida l’estratègia.
La temporada comença a trobar-se en el punt calent, caldrà veure com l’equip és capaç de suportar la pressió de convertir la possibilitat de guanyar títols en una realitat.
Per quin motiu el Barça normalment no marca gols en contratacs?
El motiu no és que l’equip no tingui jugadors adients per aquest estil. Henry és un especialista consumat en la seva etapa anterior a l’Arsenal, Eto’o i Messi són jugadors amb una gran punta de velocitat capaços d’explotar aquest recurs, si a més li sumem la presència de grans passadors com els “peloteros”, el cocktel ens assegura l’exit en forma dels gols del passat diumenge.Si no tenim ocacions de crear contratacs és pel sencill motiu que els equips rivals no ens ataquen, o bé perquè es tanquen en el seu camp o bé perquè la pressió asfixiant de l’equip no els hi permet.
La rapidesa utilitzada pels nostres jugadors en fabricar en tres tocs un gol al contratac va ser prodigiosa, 12 van ser els segons en l’execució del primer gol i 16 els utilitzats en el segon. L’equip de Guardiola combina possessió i pressió, o la tenim o morim per tenir-la, si li sumem l’arma del contratac es converteix amb un equip amb molts recursos, no tan sols per la genialitat de Messi, sinó també amb les opcions que actius com Alves en la banda, Iniesta, Xavi i Busquets pel centre. A més a més cal tenir present que és un equip que no descuida l’estratègia.
La temporada comença a trobar-se en el punt calent, caldrà veure com l’equip és capaç de suportar la pressió de convertir la possibilitat de guanyar títols en una realitat.
Friday, 23 January 2009
La rotació científica
Els equips que més copes d’Europa han guanyat: Real Madrid (9), AC Milan (6) i Liverpool (5) no han sigut capaços en cap ocació de guanyar el famós triplet (Lliga, Champions i Copa), només Man U en la temporada 1999 va ser realitzar una proesa pràcticament irrepetible. Aquesta realitat ens deriva a una pregunta clau, cal desperdiciar la Copa?
Si vols arribar físicament fresc al moment clau de la temporada, portar tres competicions al màxim nivell ho fa molt complicat. Impossible si no jugues amb els 23 membres de la plantilla. Resulta evident observar que no hi ha 23 jugadors titulars al mateix nivell, de fet l’equip de gala no supera els 14 o 15 integrants.
El problema està servit, tens una quantitat de partits que 15 jugadors no poden cobrir, i en el cas que juguis amb els 8 restants, l’equip perd performance. Com gestiona l’entrenador del Barça aquesta problemàtica? D’una forma sistemàtica complint tres premises aplicades durant els mesos de gener i febrer, premises que pràcticament ens permeten de forma matemàtica predir l’once titular.
La primera premisa es basa en el fet en què no hi ha més de dos jugadors que repeteixin titularitat en partits seguits. La segona és que cap jugador és utilitzat en més de tres partits seguits, regla només alterada pel superdotat Alves, el qual va encadenar 4 partits seguits. La tercera és que cada jugador ha de realitzar 3 o 4 entrenaments intensos abans de jugar un partit oficial.
Convinant aquestes tres condicions ens condueix a la feble alineació presentada el passat partit de copa contra l’Espanyol. L’equip va baixar el nivell, però no tens alternativa si vols jugar les tres competicions i no generar una plaga de lessions musculars. De totes formes, després d’un mal partit per part nostre i no marcar en camp contrari, el 0-0 no es tracta d’un mal resultat tenint present la tornada en el Camp Nou. S’atrevirà en Pep en el partit de tornada a mantenir la rotació científica?
Si vols arribar físicament fresc al moment clau de la temporada, portar tres competicions al màxim nivell ho fa molt complicat. Impossible si no jugues amb els 23 membres de la plantilla. Resulta evident observar que no hi ha 23 jugadors titulars al mateix nivell, de fet l’equip de gala no supera els 14 o 15 integrants.
El problema està servit, tens una quantitat de partits que 15 jugadors no poden cobrir, i en el cas que juguis amb els 8 restants, l’equip perd performance. Com gestiona l’entrenador del Barça aquesta problemàtica? D’una forma sistemàtica complint tres premises aplicades durant els mesos de gener i febrer, premises que pràcticament ens permeten de forma matemàtica predir l’once titular.
La primera premisa es basa en el fet en què no hi ha més de dos jugadors que repeteixin titularitat en partits seguits. La segona és que cap jugador és utilitzat en més de tres partits seguits, regla només alterada pel superdotat Alves, el qual va encadenar 4 partits seguits. La tercera és que cada jugador ha de realitzar 3 o 4 entrenaments intensos abans de jugar un partit oficial.
Convinant aquestes tres condicions ens condueix a la feble alineació presentada el passat partit de copa contra l’Espanyol. L’equip va baixar el nivell, però no tens alternativa si vols jugar les tres competicions i no generar una plaga de lessions musculars. De totes formes, després d’un mal partit per part nostre i no marcar en camp contrari, el 0-0 no es tracta d’un mal resultat tenint present la tornada en el Camp Nou. S’atrevirà en Pep en el partit de tornada a mantenir la rotació científica?
Friday, 16 January 2009
Un equip que no sap jugar a mig gas
L’equip no sap jugar a mig gas. La primera línia baixa el nivell de pressió, el mig camp perd contundència i possessió de la bimba i el team es converteix en un equip vulgar.
Per sort, les baixades de tensió han sigut molt escasses aquesta temporada en partits o bé que han acabat amb final feliç o bé que han resultat ser totalment intrascendents a nivell de puntuació.
La conclusió que se’n treu ens dóna a reflexionar que l’equip necessita jugar sempre al 100% per guanyar, per tant els jugadors hauran de trobar-se en un estat de motivació màxim si es volen guanyar títols i en el futur aquest fet potser un perill per iniciar un cicle victoriós
Varis exemples se’ns han presentat al llarg de la temporada on l’equip ha baixat de revolucions, el primer es va produir amb uns dels pitjors equips de la Champions, el Basilea, on no vem passar d’un trist empat. Amb la classificació a la butxaca l’equip es va veure superat again en el Camp Nou pel Shaktar. Amb final feliç però amb excessius patiments vem guanyar a Pamplona el passat diumenge un partit que se’ns va complicar de forma innecessària. L’equip va sortir dormit a la segona part i aquest fet ens va ocacionar dos disgustos només compensats per la qualitat d’un Messi que es troba en un altre nivell. No sempre l’equip tindrà la fortuna de remontar una situació semblant.
El darrer exemple el tenim enfront l’Athletic de Madrid, on amb un clar aventatge obtingut en el partit d’anada, ens vem trobar en fases del partit on semblava que l’eliminatòria estava oberta.
Tots entenem que l’equip basa al seu joc en la possessió de la pilota, en la ràpida recuperació d’aquesta i en el fet de jugar amb les tres línies molt unides. La falta d’esforç es tradueix en desequilibri a un arriesgat plantejament tàctic. De totes formes l’equip hauria de tenir un guió més solvent de cara a partits aparentment sencills com els anteriorment comentats, un guió que ens permeti donar una imatge acceptable davant enfrontements on l’equip no juga amb l’ambició requerida.
Un últim comentari respecte a l’esperpèntic espectacle ofert pel president del Madrid. Personalment encara no he entès quin és el benefici en el comput global d’una assamblea general colar només 7 infiltrats. En la meva opinió hi deuen haver molt més casos no identificats, sinó el president no ha de dimitir per estafador sinó per imbècil.
Només una última reflexió, quantes lligues va guanyar el FC Barcelona amb un president incompetent com Gaspart? Quantes lligues ha guanyat el Madrid amb Calderon? Després del succeït encara em genera una sensació de frustració major les dues últimes lligues perdudes.
Per sort, les baixades de tensió han sigut molt escasses aquesta temporada en partits o bé que han acabat amb final feliç o bé que han resultat ser totalment intrascendents a nivell de puntuació.
La conclusió que se’n treu ens dóna a reflexionar que l’equip necessita jugar sempre al 100% per guanyar, per tant els jugadors hauran de trobar-se en un estat de motivació màxim si es volen guanyar títols i en el futur aquest fet potser un perill per iniciar un cicle victoriós
Varis exemples se’ns han presentat al llarg de la temporada on l’equip ha baixat de revolucions, el primer es va produir amb uns dels pitjors equips de la Champions, el Basilea, on no vem passar d’un trist empat. Amb la classificació a la butxaca l’equip es va veure superat again en el Camp Nou pel Shaktar. Amb final feliç però amb excessius patiments vem guanyar a Pamplona el passat diumenge un partit que se’ns va complicar de forma innecessària. L’equip va sortir dormit a la segona part i aquest fet ens va ocacionar dos disgustos només compensats per la qualitat d’un Messi que es troba en un altre nivell. No sempre l’equip tindrà la fortuna de remontar una situació semblant.
El darrer exemple el tenim enfront l’Athletic de Madrid, on amb un clar aventatge obtingut en el partit d’anada, ens vem trobar en fases del partit on semblava que l’eliminatòria estava oberta.
Tots entenem que l’equip basa al seu joc en la possessió de la pilota, en la ràpida recuperació d’aquesta i en el fet de jugar amb les tres línies molt unides. La falta d’esforç es tradueix en desequilibri a un arriesgat plantejament tàctic. De totes formes l’equip hauria de tenir un guió més solvent de cara a partits aparentment sencills com els anteriorment comentats, un guió que ens permeti donar una imatge acceptable davant enfrontements on l’equip no juga amb l’ambició requerida.
Un últim comentari respecte a l’esperpèntic espectacle ofert pel president del Madrid. Personalment encara no he entès quin és el benefici en el comput global d’una assamblea general colar només 7 infiltrats. En la meva opinió hi deuen haver molt més casos no identificats, sinó el president no ha de dimitir per estafador sinó per imbècil.
Només una última reflexió, quantes lligues va guanyar el FC Barcelona amb un president incompetent com Gaspart? Quantes lligues ha guanyat el Madrid amb Calderon? Després del succeït encara em genera una sensació de frustració major les dues últimes lligues perdudes.
Friday, 9 January 2009
Increible! Encara hi ha marge de millora...
D’acord, prou d’elogis. El Barça ha aconseguit una aventatge inimaginable. Pot jugar millor un equip al qual ja es concedeix el mai lograt triplet? Pep Guardiola en una política d’encertada modèstia ha sigut el primer en buscar errades inclús en partits perfectes.
L’objectiu de la crònica d’avui no és un altre que frenar l’eufòria i buscar en alguns aspectes tàctics i en el paper de varis jugadors el convertir un equip excel.lent en un equip de matrícula d’honor.
Quan defensar és primordial i atacar un luxe imperdonable
La defensa és sòlida i la porteria tot i la mala sort de nou partits encaixant almenys un gol també. Tot i això, encara existiexen certs desajustos defensius, sigui per les pujades dels laterals o per al canvi de marcatge en zona en jugades d’estratègia.
El partit contra el Madrid, Drenthe es planta sol davant Valdés, contra el Villarreal Cani si va aprofitar el desajust en la banda esquerre. “Ho vem parlar, ho sabíem i malgrat tot, ens van marcar un gol”, va reconèixer el tècnic blaugrana, que durant aquest tram de Lliga ha advertit que amb el marcador favorable, hi ha que esforçar-se i pensar més en defensar que en atacar, més en replegar-se, sense posar l’autobus, que en desplegar-se.
Hleb i Cáceres, de la priortitat del fitxatge a la llei de la banqueta.
El Barça exigeix adaptació immediata. Per aquest motiu, Henry ho va passar tan malament la temporada passada. La història es repeteix amb Alexander Hleb, al que una lessió inicial i la seva nul.la adaptació amb l’idioma l’han mantingut aïllat del grup, convertint-lo en suplent.
El bielorús tan sols ha disputat 266 minuts en Lliga, ha donat una bona impressió, però la seva aportació es troba lluny de ser decisiva i potser l’equip no es pot permetre el luxe d’esperar durant la temperada que l’home de gel s’adapti.
Cáceres és un cas diferent, fitxat com una autèntica prioritat, l’uruguaià ha jugat menys minuts que el propi Sylvinho. La irrupció d’un altre fitxatge, Piqué, l’ha relagat a la suplència habitual.
La millora d’ambdós inadaptats farà gran al col.lectiu en el decurs de la temporada.
Amb permís de Don Andrés, Bojan és el millor fitxatge d’hivern
L’any de la confirmació del jove de Linyola està sent dur, amb molts menys minuts, presència i pes en l’once titular.
El seu debut va ser fulgurant, la seva continuació dolorosa, però Bojan té una forma d’atacar molt pròpia i complementària, que pot resultar útil a una davantera quasi inamobible després de la lessió d’un dels grans comodins de l’equip: Iniesta.
A aquestes altures, Krkic porta menys minuts que l’any passat 240 versus 351, la copa pot ser un dels seus grans refugis aquesta temporada.
Henry desperta a temps, però en tenim suficient?
Per fi, la qualitat i la continuïtat del francés semblen quallar. Titi suma 11 gols a la lliga, el doble que fa un any. Lliberat de les lessions i de l’ombra de les genials 8 temporades al Arsenal, Titi mostra una bona capacitat de sacrifici pressionant en la primera línia als defenses contraris, així com un millorat instint golejador.
Arribar al nivell de l’Arsenal sembla complicat però al francés encara se li pot exigir un punt més de genialitat.
De la solucionada Xavidependència al sempre decisiu Messi
Ningú és imprescindible, de totes formes la plantilla assumeix que sense Messi l’equip perd poder desequilibrant. La messidependència és una realitat i a qualsevol equip amb l’astre argentí li passaria exactement el mateix.
La Lliga es troba molt ben encarrilada, en la Champions l’estat de la pulga marcarà el decurs en la competició. En una eliminatòria contra un gran a vida o mort, el desequilibri i la qualitat del millor jugador del món resultarant determinants. La lessió muscular habitual de cada temperada del crack argentíí podria marcar el devenir de la Champions.
El millor jugador de l’eurocopa, ja no és tan imprescindible per l’equip gràcies a la recuperació d’Iniesta i a l’aparició d’un gran jugador com Sergio Busquets. Busquets combina qualitat, capacitat de recuperació i agressivitat convertint-lo en un migcampista molt complet. El successor de Deco no era Keita sinó el jugador del planter.
Veurem com acaba la temporada, jo amb un títol aquest any em donaria per satisfet.
L’objectiu de la crònica d’avui no és un altre que frenar l’eufòria i buscar en alguns aspectes tàctics i en el paper de varis jugadors el convertir un equip excel.lent en un equip de matrícula d’honor.
Quan defensar és primordial i atacar un luxe imperdonable
La defensa és sòlida i la porteria tot i la mala sort de nou partits encaixant almenys un gol també. Tot i això, encara existiexen certs desajustos defensius, sigui per les pujades dels laterals o per al canvi de marcatge en zona en jugades d’estratègia.
El partit contra el Madrid, Drenthe es planta sol davant Valdés, contra el Villarreal Cani si va aprofitar el desajust en la banda esquerre. “Ho vem parlar, ho sabíem i malgrat tot, ens van marcar un gol”, va reconèixer el tècnic blaugrana, que durant aquest tram de Lliga ha advertit que amb el marcador favorable, hi ha que esforçar-se i pensar més en defensar que en atacar, més en replegar-se, sense posar l’autobus, que en desplegar-se.
Hleb i Cáceres, de la priortitat del fitxatge a la llei de la banqueta.
El Barça exigeix adaptació immediata. Per aquest motiu, Henry ho va passar tan malament la temporada passada. La història es repeteix amb Alexander Hleb, al que una lessió inicial i la seva nul.la adaptació amb l’idioma l’han mantingut aïllat del grup, convertint-lo en suplent.
El bielorús tan sols ha disputat 266 minuts en Lliga, ha donat una bona impressió, però la seva aportació es troba lluny de ser decisiva i potser l’equip no es pot permetre el luxe d’esperar durant la temperada que l’home de gel s’adapti.
Cáceres és un cas diferent, fitxat com una autèntica prioritat, l’uruguaià ha jugat menys minuts que el propi Sylvinho. La irrupció d’un altre fitxatge, Piqué, l’ha relagat a la suplència habitual.
La millora d’ambdós inadaptats farà gran al col.lectiu en el decurs de la temporada.
Amb permís de Don Andrés, Bojan és el millor fitxatge d’hivern
L’any de la confirmació del jove de Linyola està sent dur, amb molts menys minuts, presència i pes en l’once titular.
El seu debut va ser fulgurant, la seva continuació dolorosa, però Bojan té una forma d’atacar molt pròpia i complementària, que pot resultar útil a una davantera quasi inamobible després de la lessió d’un dels grans comodins de l’equip: Iniesta.
A aquestes altures, Krkic porta menys minuts que l’any passat 240 versus 351, la copa pot ser un dels seus grans refugis aquesta temporada.
Henry desperta a temps, però en tenim suficient?
Per fi, la qualitat i la continuïtat del francés semblen quallar. Titi suma 11 gols a la lliga, el doble que fa un any. Lliberat de les lessions i de l’ombra de les genials 8 temporades al Arsenal, Titi mostra una bona capacitat de sacrifici pressionant en la primera línia als defenses contraris, així com un millorat instint golejador.
Arribar al nivell de l’Arsenal sembla complicat però al francés encara se li pot exigir un punt més de genialitat.
De la solucionada Xavidependència al sempre decisiu Messi
Ningú és imprescindible, de totes formes la plantilla assumeix que sense Messi l’equip perd poder desequilibrant. La messidependència és una realitat i a qualsevol equip amb l’astre argentí li passaria exactement el mateix.
La Lliga es troba molt ben encarrilada, en la Champions l’estat de la pulga marcarà el decurs en la competició. En una eliminatòria contra un gran a vida o mort, el desequilibri i la qualitat del millor jugador del món resultarant determinants. La lessió muscular habitual de cada temperada del crack argentíí podria marcar el devenir de la Champions.
El millor jugador de l’eurocopa, ja no és tan imprescindible per l’equip gràcies a la recuperació d’Iniesta i a l’aparició d’un gran jugador com Sergio Busquets. Busquets combina qualitat, capacitat de recuperació i agressivitat convertint-lo en un migcampista molt complet. El successor de Deco no era Keita sinó el jugador del planter.
Veurem com acaba la temporada, jo amb un títol aquest any em donaria per satisfet.
Tuesday, 16 December 2008
Ni lliga guanyada ni morts vivents
Sexe i el partit del clàssic han sigut comparats de forma freqüent. La metafísica del culé entén que cap plaer terrenal és assimilable a l’estadi superior que s’asssoleix en el moment de guanyar a l’etern rival.
De la mateixa manera que el partit virtual generat contra el Madrid no tenia cap sentit, sembla ser que el següent estadi de la barbària dels mitjans de comunicació esportius respon a alimentar la irracionalitat d’una competició de lliga ja tenyida de blaugrana.
Tornem a les mates, 8 punts són els que ens separen del segon classificat en un torneig on encara queden 69 punts per disputar. Com es pot preveure que jugarem a aquest nivell tota la temporada amb tres competicions a dispotar, qui s’imagina quina serà la llista de lessionats al mes de Febrer? Com podem preveure l’estat de forma de l’equip en un parell de mesos?
L’absència de lògica de plantejar un Barça campió al mes de Decembre només és comparable a la segona invocació de l’esperit de Juanito per remontar els 12 punts d’avantatge que ens separen dels blancs. El Madrid millorarà però d’aquí a guanyar la Lliga hi ha una frontera que ni un ocultisme invisible pot ser capaç de superar. Després de les declaracions de Michel Salgado, hom es planteja si trucar a un esperitista per carregar-se l’esperit o als Ghost Busters per absorbir personatges fantasmagòrics com el gallec.
En un Barça tan professionalitzat, el debat dels penals queda totalment descontaxtualitzat. Els penals els ha d’executar un especialista, el millor xutador, no els que volen ser pichichis. Etoo ha xutat 12 penals amb la samarreta blaugrana, 7 encerts i 5 errades, és a dir un 58% d’encert. En un penal no hi ha mitges tintes, o marques o falles, i fallar 5 de 12 és ser un mal xutador de penals. Messi ha marcat set de nou, el percentatge per tant és clarament superior. Sota el meu punt de vista, els penals els hauria de xutar Alves, per mi és actualment el millor especialista de l’equip i com va demonstrar ja en el Sevilla, el que dóna més garanties des dels 7 metres.
El sorteig de la champions de divendres
Sobre els 4 possibles equips que ens poden tocar a octaus de final de la Champions les meves preferències són molt clares. D’ordre de fàcil a complicat prefereixo Olympique de Lió, Arsenal, Chealsea i Inter.
L’Olympique tot i ser líder no es troba en una de les millors temporades, a només tres punts de PSG i Olympique de Marseille, l’equip ha perdut gran part dels seus efectius tot i mantenir en línia atacant al golejador Benzema.
L’Arsenal tot i mostrar més skills que l’Olympique continua amb la tònica de les últimes temporades amb un seguit d’eternes promeses que no acaben de ser regulars. En una òptica blaugrana seria impensable tenir la paciència dels gunners que no saben que és guanyar un títol en els últims tres anys.
El Chealsea no passa el seu millor moment, especialment a casa on no acaba de trobar la regularitat. En el seu favor cal destacar que ha tingut quatre peces bàsiques lessionades com són: Drogba, Ballack, Carvalho i Essien, tot i així són segons a la Premier a un punt del líder i en una eliminatòria tenen suficient qualitat i experiència per guanyar a qualsevol.
Per mi el més complicat és l’Inter. A part de ser destacatats líders del Calcio a 6 punts de la Juve amb un Ibramovich molt inspirat aquesta temporada, la guerra psicològica que sotmet Mourinho als seus rivals és el perill més evident a tenir present. L’actual Barça futbolísticament es pot enfrontar a qualsevol equip, però psicològicament el veig algo tendre, la guerra mediàtica que s’originaria entre Guardiola i Mourinho a través dels medis de comunicació, permeten que el portugués es trobi en la seva salsa.
Ens queda un partit molt dur al Madrigal, esperem que l’equip no s’envagi de vacances abans d’hora...
De la mateixa manera que el partit virtual generat contra el Madrid no tenia cap sentit, sembla ser que el següent estadi de la barbària dels mitjans de comunicació esportius respon a alimentar la irracionalitat d’una competició de lliga ja tenyida de blaugrana.
Tornem a les mates, 8 punts són els que ens separen del segon classificat en un torneig on encara queden 69 punts per disputar. Com es pot preveure que jugarem a aquest nivell tota la temporada amb tres competicions a dispotar, qui s’imagina quina serà la llista de lessionats al mes de Febrer? Com podem preveure l’estat de forma de l’equip en un parell de mesos?
L’absència de lògica de plantejar un Barça campió al mes de Decembre només és comparable a la segona invocació de l’esperit de Juanito per remontar els 12 punts d’avantatge que ens separen dels blancs. El Madrid millorarà però d’aquí a guanyar la Lliga hi ha una frontera que ni un ocultisme invisible pot ser capaç de superar. Després de les declaracions de Michel Salgado, hom es planteja si trucar a un esperitista per carregar-se l’esperit o als Ghost Busters per absorbir personatges fantasmagòrics com el gallec.
En un Barça tan professionalitzat, el debat dels penals queda totalment descontaxtualitzat. Els penals els ha d’executar un especialista, el millor xutador, no els que volen ser pichichis. Etoo ha xutat 12 penals amb la samarreta blaugrana, 7 encerts i 5 errades, és a dir un 58% d’encert. En un penal no hi ha mitges tintes, o marques o falles, i fallar 5 de 12 és ser un mal xutador de penals. Messi ha marcat set de nou, el percentatge per tant és clarament superior. Sota el meu punt de vista, els penals els hauria de xutar Alves, per mi és actualment el millor especialista de l’equip i com va demonstrar ja en el Sevilla, el que dóna més garanties des dels 7 metres.
El sorteig de la champions de divendres
Sobre els 4 possibles equips que ens poden tocar a octaus de final de la Champions les meves preferències són molt clares. D’ordre de fàcil a complicat prefereixo Olympique de Lió, Arsenal, Chealsea i Inter.
L’Olympique tot i ser líder no es troba en una de les millors temporades, a només tres punts de PSG i Olympique de Marseille, l’equip ha perdut gran part dels seus efectius tot i mantenir en línia atacant al golejador Benzema.
L’Arsenal tot i mostrar més skills que l’Olympique continua amb la tònica de les últimes temporades amb un seguit d’eternes promeses que no acaben de ser regulars. En una òptica blaugrana seria impensable tenir la paciència dels gunners que no saben que és guanyar un títol en els últims tres anys.
El Chealsea no passa el seu millor moment, especialment a casa on no acaba de trobar la regularitat. En el seu favor cal destacar que ha tingut quatre peces bàsiques lessionades com són: Drogba, Ballack, Carvalho i Essien, tot i així són segons a la Premier a un punt del líder i en una eliminatòria tenen suficient qualitat i experiència per guanyar a qualsevol.
Per mi el més complicat és l’Inter. A part de ser destacatats líders del Calcio a 6 punts de la Juve amb un Ibramovich molt inspirat aquesta temporada, la guerra psicològica que sotmet Mourinho als seus rivals és el perill més evident a tenir present. L’actual Barça futbolísticament es pot enfrontar a qualsevol equip, però psicològicament el veig algo tendre, la guerra mediàtica que s’originaria entre Guardiola i Mourinho a través dels medis de comunicació, permeten que el portugués es trobi en la seva salsa.
Ens queda un partit molt dur al Madrigal, esperem que l’equip no s’envagi de vacances abans d’hora...
Thursday, 11 December 2008
En el “Clàssic”, les progressions aritmètiques no tenen validesa
En matemàtiques, una progressió aritmètica és una sèrie de nombres tals que la diferència de dos termes successius qualssevol de la seqüència és una constant, quantitat anomenada diferència de la progressió o simplement diferència.
La progressió aritmètica en aquest cas sembla molt clara. Guanyes 0 – 3 a Sevilla, 4 – 0 contra el València, sembla evident que el resultat contra el Real Madrid ha de ser un sonat 5 – 0. De la mateixa forma, el Madrid encaixa 3 gols contra el Getafe, 4 contra el Sevilla, és de calaix que en rebrà 5 del Barça.
Si un partit no enten de tendències aquest és el partit contra l’etern rival i la veritat és que costa d’entendre com caíem en la ingenuïtat del parany de l’eufòria quan tenim múltiples exemples al llarg de la història on aquest partit no respon a un lògica racional.
Només cal recordar fa dues temporades, on el Madrid de Capello va arrencar un valuós empat que li va permetre iniciar la remontada cap al títol de lliga. Recordeu havíem de guanyar fàcilment aquell partit, distanciant-nos a vuit punts dels blancs, doncs bé, si no arriba a ser pel hattrick d’un inspirat Messi perdem el partit.
Anant una mica més lluny, temporada 2002-2003, una de les més negres de la nostra institució, el Barça no es classifica ni per la Champions. En el moment que arribem al Bernabeu ens trobem a 22 dolorosos punts dels inombrables. Semblava que la “manita” que havíem de rebre dels blancs era inevitable, doncs bé empat a un gols amb Luis Enrique com a autor del gol blaugrana.
No us enganyeu, serà un partit molt complicat. Podem treure pit de les desgràcies madridistes, que si un vestuari trencat i desunit, una política errònia de fitxatges, un equip ple de lessionats per mala preparació física, una cantera destruïda, un greu deute econòmic, una assamblea poc democràtica, un extrenador que es borra del mapa, un secretari tècnic que ha creat una plantilla descompensada, un president de fira,...però a l’hora de la veritat serà un partit once contra once on els blancs no tenen res a perdre i on venen amb l’orgull tremendament ferit. Un nou entrenador que si perd culparà a la falta de temps d’adaptació, i si guanya es convertirà en revolsiu. Els blancs venen sense pressió al Camp Nou.
El pitjor que podria passar és que es generés la clàssica impaciència del Camp Nou en forma de rum rum per no haver marcat dos gols en la primera mitja hora, aquesta és la pitjor influència que se li podria transmetre a l’equip. Sota el meu punt de visca el jogo bonito, ara bé contra los realíssimos ni aigua, només ens val la victòria, em serveix de penal injust al minut 92.
La progressió aritmètica en aquest cas sembla molt clara. Guanyes 0 – 3 a Sevilla, 4 – 0 contra el València, sembla evident que el resultat contra el Real Madrid ha de ser un sonat 5 – 0. De la mateixa forma, el Madrid encaixa 3 gols contra el Getafe, 4 contra el Sevilla, és de calaix que en rebrà 5 del Barça.
Si un partit no enten de tendències aquest és el partit contra l’etern rival i la veritat és que costa d’entendre com caíem en la ingenuïtat del parany de l’eufòria quan tenim múltiples exemples al llarg de la història on aquest partit no respon a un lògica racional.
Només cal recordar fa dues temporades, on el Madrid de Capello va arrencar un valuós empat que li va permetre iniciar la remontada cap al títol de lliga. Recordeu havíem de guanyar fàcilment aquell partit, distanciant-nos a vuit punts dels blancs, doncs bé, si no arriba a ser pel hattrick d’un inspirat Messi perdem el partit.
Anant una mica més lluny, temporada 2002-2003, una de les més negres de la nostra institució, el Barça no es classifica ni per la Champions. En el moment que arribem al Bernabeu ens trobem a 22 dolorosos punts dels inombrables. Semblava que la “manita” que havíem de rebre dels blancs era inevitable, doncs bé empat a un gols amb Luis Enrique com a autor del gol blaugrana.
No us enganyeu, serà un partit molt complicat. Podem treure pit de les desgràcies madridistes, que si un vestuari trencat i desunit, una política errònia de fitxatges, un equip ple de lessionats per mala preparació física, una cantera destruïda, un greu deute econòmic, una assamblea poc democràtica, un extrenador que es borra del mapa, un secretari tècnic que ha creat una plantilla descompensada, un president de fira,...però a l’hora de la veritat serà un partit once contra once on els blancs no tenen res a perdre i on venen amb l’orgull tremendament ferit. Un nou entrenador que si perd culparà a la falta de temps d’adaptació, i si guanya es convertirà en revolsiu. Els blancs venen sense pressió al Camp Nou.
El pitjor que podria passar és que es generés la clàssica impaciència del Camp Nou en forma de rum rum per no haver marcat dos gols en la primera mitja hora, aquesta és la pitjor influència que se li podria transmetre a l’equip. Sota el meu punt de visca el jogo bonito, ara bé contra los realíssimos ni aigua, només ens val la victòria, em serveix de penal injust al minut 92.
Subscribe to:
Posts (Atom)
Posts
